Macau és molt occidentalitzada, en la seva arquitectura i costums. Port important, comerç marítim i… joc. Proliferen els hotels amb casino, edificis llampegants però que no brillen.

Tot s’estructura al voltant del port i dos carrers que es creuen i ressegueixen el turonet de la ciutat. La seva conservació, però, és pràcticament nul·la, el paisatge urbà emet humitat i mal manteniment, cap procés de rehabilitació. Tot i amb tot, la Unesco ha declarat una sèrie d’edificis, places i entorns de Macau Patrimoni de la Humanitat. Només per visitar-los i poder-te empapar (també de la pluja que ens acompanya) d’un passat colonial ric i enriquidor paga la pena embarcar-te des de Hong Kong, passar cues d’immigració, calor, humitat, caminar sota la pluja i recórrer aquests racons. Tot per passar un grapat d’hores ben agradables. Tot el que Macau té de vell i mal conservat, la retina t’ho retorna com un tresor admirable. Endinsar-te a la casa del Mandarí o a la de Lou Kau, per exemple, és un regal.

A una alçada promig de 4.900 metres sobre el nivell del mar, el Tibet és l’altiplà més alt de la nostra terra, batejat com “el sostre del món”, és puntejat per moltes muntanyes, sempre nevades, que graten i fan pessigolles al cel. Entre elles arribant fins a 8.848 metres, admirem a la reina, la més alta, Sagarmāthā (ཇོ་མོ་གླང་མ) ó Qomolangma (珠穆朗玛峰) en xinés, la que nosaltres coneixem com Everest.

El Tibet és paisatge que no s’acaba. És muntanyes, rius, llacs, pobles, temples i un cel espectacularment blau. Aire que, de tan pur gairebé fa mal en respirar-lo. I és alçada, tanta que notes el pes dels núvols tan propers, que et piquen l’ullet i se’n van corrent a abraçar les crestes de les muntanyes, i te les amaguen fins despertar-se l’endemà. I el Tibet són monjos de color groc i grana, el cap rapat i la mirada desperta. I monges, encara que en veus poques.

Els temples són gairebé tan grans com els pobles, de fet, són com ciutats que en el seu moment esplendorós acollien 6 i 7.000 monjos i tota la peregrinació annexa. El de Palkhor a Gyantse és una meravella, i el de Tashilumpo a Shigatse et roba el cor i no en marxaries. Com petits pobles mediterranis, amb arbres que fan ombra fresca, edificis emblanquinats i carrers empedrats. La diferència, apart dels temples dedicats a Buda, els molts colors terrosos que rematen les cases sota coberta i al voltant de les finestres.

Els Temples són llocs de pelegrinatge fervorós. Iaios de pell molt fosca i cares trencades per arrugues que s’assemblen als solcs de la terra, amb cabelleres llarguíssimes, trenades sense intenció i canalla que els segueix entrebancant-se a les faldilles llargues, pesades i fosques de mares i àvies. Fervorosos tots, aliens als poquíssims turistes que entenen poc de la realitat que observen i venten calor i pudors.

Els pobles pengen de les carreteres. Sempre, sempre, un gos solitari les creua indiferent als 4×4 turístics. Travessa mandrós, coixejant o bé amb un tresor a la boca (un os, un pot buit de fideus instantanis). Com les persones, el seu pelatge té rastes i sigui del color que sigui, incorpora un gris marronós uniforme.

Colors, molts colors sobre les parets de base molt blanca. Les finestres sempre emmarcades per una franja ampla de color negre o blau molt fosc. Les tifarades de vaques o iacs s’assequen en piles perfectament còniques, com ara el paller català, però fet de boines seques. És un bon material que es guarda per cremar quan arribi l’hivern. També serveixen per fer tanques i parets, són molt més econòmiques que fetes d’adob o de pedra.

En els camps, ovelles, vaques, uns pocs cavalls camacurts, gossos com d’atura però de pel molt negre, cabres, iacs i herbes. Moltes herbes que es van recollint de sol a sol i es carretegen a les espatlles dels camperols, que pleguen a l’hora i omplen les voreres de la carretera abans no es fa fosquet.

Molta alçada, el sol pica de valent. Només, de tant en tant, apareixen petits tractorets que arrosseguen una carreta plena a vessar de tot: de gent, de cistells, capses, estris de camp, termos i herba, la sempiterna herba que recull el tibetà.

Deixant al marge de pobles i camps es desvia, de la carretera de l”amistat”, una carretera serpentejant i de terra polsosa. És l’arrencada cap a la falda de l’Everest que atrau, en el seu camp base, a 5.200 metres d’alçada uns quants turistes que creuen poder desafiar el mal d’alçada. A les “tendes-hotel” amb noms impensables, els guies i veïns que hi viuen per fer rutllar el negoci, t’omplen el bec de sopes i fideus i et colguen de mantes de llana pura de iac per poder passar en poques hores, quan es pon el sol, dels 30º diürns d’aquest estiu calorós, als 11 sota zero que embolcallen la nit. La sort que ens acompanya ens dona un magnífic paisatge amb lluna plena i estrellada, com, sembla ser, poques nits trobes durant l’any tibetà.

Màgia i tots els pensaments acumulats d’anys enrere es troben en una nit sense son.

Sembla ser que algú ha dit que Hong Kong s’assembla i és fins i tot millor que NYC. No. Sisplau!. No ens confonem. Una cosa és el que traspua i, precisament, el que no traspua HK. Hong Kong és desmesura, desordre, competència irracional. Les moltes superposicions destructives no et permeten percebre l’origen, cap origen, cap objectiu més enllà que el consum que s’esgota al moment, tant si parles d’edificació com de compres de vida diària o de qualsevol “gadget” que t’enamori. HK competeix pels gratacels més grans del món, per la densitat d’habitants més alta i, casualment, per l’esperança de vida més llarga del món.

Territori comprat allà cap el 1860 pels britànics, s’ha constituït en ciutat de règim especial en ser retornada al govern xinés. Com la seva veïna, l’antiga colònia portuguesa, Macao, manté fronteres, llargues cues per passar immigració i sistema econòmic propi.

A Hong Kong, de pas entre Indonèsia i la Xina, m’ha tocat una mica ser com una Deckard a Blade Runner. Qüestions de climatologia, la boira campant entre els gratacels i una pluja persistent, a ràfegues, xipollejant només una mica o com una cortina… de totes les maneres i, sobretot, insistent, rebotant a les cames i calant fins el moll de l’os. Un paisatge grisós que unifica tota acció en una única i reverenciada: el comerç.

O vens o compres. O vens o te’n vas. El resultat és una metròpoli, gran, d’exagerada mobilitat, sense gaire més altres propietats que la identifiquin. Una gran ciutat sense ordre i, desgraciadament, sense memòria. Pocs edificis perviuen d’un passat que va existir i la va fer ciutat amb personalitat i estatus especial. Ara, el creixement habitual, sense fre i sense planificació s’ajunta a una forma de ser. Res s’atura. 24 hores o 48 o 72 o qualsevol xifra no relacionada. Dia i nit s’escolen amb un ritme frenètic, amb llums de neó que substitueixin el raig de sol o el llampegar de l’aigua de pluja a través dels fars encesos de taxis, busos o trams.

Hong Kong és una ciutat immensa, a la península i ocupant una illa i moltes illetes. És plana, costanera,  vorejant els molts kilòmetres de costa i envoltada d’un munt de pujols on gairebé no s’enfilen les cases, a penes un funicular i un mirador inútil sota la pluja. Arribar a la riba és, però, apostar per jugar a una gimcana d’obstacles. I només si els superes pots emmirallar-te de riba a riba, de Kowloon a Hong Kong illa… o al revés. Una bona opció és la de travessar per la superfície del mar, agafant uns petits ferris de color verd anglès i que encara semblen pertànyer a un passat colonial esplendorós.  

Ciutat plana on es superposen els camins: ponts sobre carrers i la gent que hi camina atrafegada, túnels sota canals d’aigua i els vehicles que els travessen sense aturar-se, escales que llisquen entre nivells dels soterranis als carrers elevats. Ascensors de dos únics botons que t’acosten a un mirador elevat, de la planta baixa al42, o al 72 o similar. O ascensors de parades més que lentes en pensions o oficines de mala mort.

Hong Kong, King Kong. Soroll, moviments mecànics, poques complicitats a les mirades, idiomes irreconeixibles. Superposició de rètols de mides impossibles, creuant de banda a banda qualsevol carrer. Al centre, tot i ser prou gran, amb una xarxa extensa de metro i multitud de transport públic, no saps trobar entrades a cases de viure. El carrer és ple de gent i els restaurants de menjar ràpid abunden. Els edificis són plens d’oficines  i espais de treball… però no sembla que hi hagi més habitacions que les dels molts hotels que s’arrengleren l’un al costat de l’altre, sense fer cas a la jerarquia de les seves estrelles respectives. Una grans centres comercials, asèptics, pertanyents al mon global, amb les botigues de tot el mon i els mateixos anuncis freds i desangelats, et protegeixen de la pluja però et deixen glaçada per un aire condicionat que fa que s’entelin les ulleres i l’objectiu de la càmera de fotos en tornar a sortir al carrer.

Això sí, assaboreixes l’especialització, i així, compulsivament i encomanant-te d’ànsia, pots comprovar com un determinat aparell electrònic el trobes un i altre cop, a banda i banda del carrer, per una diferència de preu d’uns escassos 80 cèntims de HK dòlar. I, precisament aquesta especialització és la que, allunyant-te amb un qualsevol dels petits tramvies que solquen incansables la “Des Voeux Road”, et porta a un increïble mercat on et venen tota mena de productes, sobretot del mar, conservats en sal. Aquí “llegeixes” una llarga tradició i una raó de ser del lloc. Olores mar, mercadeig d’ultramar, intercanvis enriquidors. La cara fosca la veus en com no hi ha hagut ni gota d’evolució i probablement peques de romanticisme caduc quan t’atrauen aquestes estampes ancorades en el passat.

Qui llaura la terra, qui pastura sota un sol aclaparador 18 hores seguides dia a dia, qui carreteja farcell, cistells de gran volum, grans braçades d’herba tallada més voluminoses que la pròpia persona? Qui, pic i pala en ma, cava inesgotable fileres de pous que no porten enlloc? Qui és en el terciari? Qui a les poques oficines i llocs oficials? Qui fa travessar manats de burros, ases, iacs, cavalls, ovelles, cabres, vaques i altres bèsties d’una banda a l’altre de la carretera?

Qui es desplaça amb petits carretons, plens a vessar? Qui, a l’ombra dels pocs arbres, s’asseu amb termos immensos d’aigua calenta i omple l’estómac així, fins que es retira a sopa?

Quins nens van a escola? Els Han i potser un 55% dels Tibetans a ciutat.

Quins molts, moltíssims adolescents i nens petits, molts, molts, molts, no van mai a escola i vagaregen pels camps i les carreteres i pidolen bruts, cremats pel sol amb crostes ronyoses i mocs permanents al nas? Quins nanos de 10-12 anys (o fins i tot menys edat) piquen pedra als vorals de les carreteres per produir formigó?

Quin idioma s’ensenya a les escoles? Qui en són els mestres? Quina bandera hi oneja? I quina a les oficines o edificis oficials? Quines banderes omplen els careners de totes les cases tibetanes i monestirs?

Qui crema els seus morts a tocar de carretera, en monticles de cendres d’altres que encara fumegen? Qui omple de banderoles de tots els colors del món, amb significats de prec i d’esperança, els llocs on es veneren els morts? Qui no pesca ni menja el peix d’aquestes immenses superfícies d’aigua de color turquesa, doncs acullen també les cendres que no la gent, sinó el vent, dispersa?

Qui cobra els peatges, els permisos per visitar pobles, llacs, muntanyes, curiositats i monestirs? Qui cobra els tiquets per controlar la velocitat a les carreteres?

Qui patrulla la via del tren cada 2/3 Km? Qui patrulla armat, el barri tibetà de Lhasa? Qui trobes en els cotxes de policia?

Quines dones vesteixen de llana hivern i estiu, amb vestits que arriben als peus i intercanvien només uns acolorits davantals de patró, dibuix i ratlles similars? Quines dones empren pantalons, samarreta de màniga curta i es tapen la boca amb mascaretes?

Quins nens passegen agafats de la ma de la mama i a l’altre i duen una joguina nova? Quins marrecs, dos o tres alhora, s’agafen de la faldilla llarga i tupida de sa mare, veuen com aquesta  carreteja un germà petit a l’esquena i, amb l’altre ma pidolen?  La cara de quins d’aquests nens és un poema esgarrifós  i els seus ulls un pou de desconcert i resignació?

Quines mares saben que el seu únic fill acabarà a la Universitat? Quines mares, sense ni saber de la llei de l’únic fill, ni tan sols malden per dur el primer dels fills a escola?

Qui espera pacient a la carretera que un cotxe no s’aturi mai? Qui es mostra feliç quan l’autobús petit, ple a vessar, carregat fins als núvols, li obre les portes i endarrereix  infinitament el seu horari?

Qui camina sempre bambolejant a banda i banda, com seguint el ritme d’un prec mental interminable?

Qui pixa i caga (perdó per l’expressió literal) sempre a l’aire lliure, o en un forat obert a terra i rodejat d’uns baixos murets d’adob?

Qui, més que viure, sobreviu sota el pes d’una tradició, d’una religió, d’una inculcada resignació permanent?

Qui  després de l’alliberadora política del camarada Mao, sobreviu encara a la fam provocada per la seva política repressora? Qui sobreviu, aquests darrers deu anys, a la invasió cultural i personal,  feta pel nou govern central, a base de tongades d’excedent de població Han que reben incentius per al seu trasllat a les alçades?

Qui són aquest poquets 2,8 milions de Tibetans, que, tot i amb tot, es nega a perdre la seva identitat?

Aquestes són algunes de les preguntes que em van sortint a glopades del pap mentre em deixen recórrer aquesta meravellosa terra, per unes rutes marcades estrictament per a l’ús exclusiu del  turista, amb uns temps controlats i un guia que el darrer dia, s’atreveix a confessar que no, ell no, ni és ni se sent xinés.

De la visita em quedo amb tres propostes i les seves imatges i continguts:

El Pavelló de la Gran Bretanya. Una Garoina Immensa, etèria, feta de 60.000 varetes acríliques, elàstiques, translúcides. Al seu interior, els caps d’aquests varetes són el receptacle curós per a minúscules llavors de tota mena d’espècies vegetals vives. Un futur d’esperança. Una mena d’Arca de Noé per als nostres temps de malmetement del Planeta. La càpsula interior és plena de Vida, amb tota mena de formes, mides, colors i… probablement d’olors encapsulats hermèticament i gustos que encara no podem assaborir. Una proposta culta i arriscada

Al pol oposat, el disseny del pavelló d’Espanya. És com una panera de Nadal, fora d’escala, immensa i farcida de regals en forma de contes. Imatges, suggeriments, històries molt ben explicades a les fosques, que ressonen bé a la nostra oïda i omplen el nostre imaginari a través dels nostres ulls ben oberts i embadalits.

Entre la flema britànica i l’expressivitat llatina (gràcies Bigas Luna i gràcies també Martín Patiño, bons documentals els vostres), no sóc objectiva, clar, només i ha un únic terme mitjà possible en aquesta Expo: el Gran, en tots els sentits, pavelló de les cultures Africanes, en el que, sota una única nau industrial, anodina, senzilla, sense recursos tecnològics ni econòmics, s’hi sumen gairebé totes les ètnies i mons culturals africans. Explosió de color, música, dansa, somriures, moviment, benaurança i gran esperança en el futur.

I, clar! No hi ha mar… ni riu, ni, ben mirat, piscines on poder-t’hi remullar. O potser sí… però per una estranya raó… se’t passen les ganes de remullar-te en una piscina plena de xinesos.

De manera que, el bloc aquest, una mica endarrerit últimament per motius d’acumulació de feina de final de curs, corre el perill de quedar-se estancat, ofegat en els bassals de suor que trepitges pel carrer, jeje… és metafòric, clar!

La pilarica ha decidit marxar uns dies de vacances i esperar que passi una mica aquesta onada de calor, sol enlluernador, bafarada constant de calor que t’omple els pulmons i te’ls asseca, pobrets, sense defensa possible.

Divendres vinent… tururut! Avió i les Illes Flores m’esperen per unes bones capbussades, excursions i una mica de “dolce far niente”. I xino-xano, es va acostant la tornada al mon real.

Mentrestant el mon gira. Cada cop sembla que més xarbotat i impresentable i nosaltres, com formigues, anem sobrevivint a aquest caos, davallada i malestar general, al ritme que cadascú de nosaltres pot suportar.

Ànims, força i una abraçada des de la xina mandarina.

Avui a Qufu, una petita ciutat de províncies, cuidada, neta, harmoniosa, com si encara els ensenyaments del mestre influenciessin sense fer gaire pressió, pots visitar el Temple (孔庙), la Casa i el Cementiri que porten el seu nom. En el bosc on trobes la seva estela, hi reposen fins a 64 generacions de descendents. Calma, silenci i un descans merescut entre tanta massa sorollosa de xinesos que es desplacen constantment pels seus llocs de pelegrinatge.

El Tài Shān (泰山) té el pic més alt a més de 1.500 metres, el Yùhuáng Dīng (玉皇顶), hi arribes desprès d’escalar, mai més ben dit, perquè no pares de pujar escales, i són d’una alçada considerable, uns 6.770 graons.

Diuen que la muntanya comporta renovació, renaixement espiritual i tota la pesca. La realitat és que el pelegrinatge el fas voltat d’una gran quantitat de xinesos que pugen carregats de tota mena d’articles per passar la nit a dalt i poder assistir a la sortida del sol…. Durant l’ascensió creues Temples, petits edicles de veneració, esteles, roques esculpides amb poemes i cal·ligrafies variades de moltes edats i condició… al marge, tota mena de “xiringuitos” ajuden a sufocar la calor, la set i l’esgotament.

Durant 3.000 anys els monjos de tota condició, escolars confucians, Emperadors i tota la patuleia que els seguien i simples pelegrins, han fet aquest camí, més o menys còmodament. Des de dalt de tot, Qín Shǐ Huáng (秦始), qui es va nomenar Primer Emperador de la Xina, el nostre amic enterrar a Xi’An amb tot l’exèrcit de terracota protegint-lo, va proclamar la Unitat del seu Imperi i va inclinar-se per demanar al Cel i a la Terra benaurança i sort.

Per nosaltres, l’Anna i jo, han estat sis hores d’ascensió, sense presses però sense gaire pauses, amb tota mena de sentiments, però mai el d’abandonar.

Des d’allà, i amb tots els contarstos que perceps a la xina mandarina: una salutació cordial.

Enfilades en vessants costeruts, les cases de viure i de guardar eines o collites, s’alcen en un equilibri miraculós sobre pilars de fusta i ressegueixen en fila india els estretíssims camins o carrers, que de tant inclinats, acaben per fer-se una escala contínua.

L’aigua és una constant, la perceps, la sents com dringa, la notes a la pell humida i la veus, travessant els camins, negant les terrasses preparades per a sembrar o a punt de despuntar les primeres mates.

Algunes de les immenses cases, cada una ocupada per una sola família, o sigui 6, 8 persones com a molt, s’han acabat convertint en hotelets que acullen un turisme desorientat que arriba carregat de maletots immensos, difícils de carretejar per aquests indrets. “Sortosament” les dones del lloc, que compaginen les seves feines domèstiques i de camp amb la producció de peces de roba i objectes artesans, cada cop que arriba l’autobús carregat de carteres plenes, es palplanten contentes en filera, cadascuna amb un gran cistell a l’esquena.

La visió es fa força esperpèntica: un grupet de ciutadans ben alimentats i ben calçats i preparats per a “dures” excursions a la muntanya, segueixen el guia amunt cap a l’hotel. Darrera seu, el mateix nombre de menudes dones locals, calçant finíssimes sabatilles de roba, tanquen la comitiva amb les esquenes doblegades sota els 25/30 kg de pes que ha portat cadascun dels estrangerots.

Els homes enfangats, ocupen el carrer principal, acompanyant els bous a retiro. Les gallines, s’ho miren indiferents o acostumades.