Territori disputat durant segles, després dels molts i habituals episodis de conquestes i reconquestes, de religions, decisions polítiques i pactes, principalment de part de mongols, portuguesos, britànics i algun govern efímer xinés, durant la darrera dinastia Qing, establiren imposicions i exilis, però el fet és que, majoritàriament, diversos Dalai Lama tibetans l’han governat espiritualment, políticament i econòmica entre el 1640 i el 1950.
A una alçada promig de 4.900 metres sobre el nivell del mar, el Tibet és l’altiplà més alt de la nostra terra, batejat com “el sostre del món”, és puntejat per moltes muntanyes, sempre nevades, que graten i fan pessigolles al cel. Entre elles arribant fins a 8.848 metres, admirem a la reina, la més alta, Sagarmāthā (ཇོ་མོ་གླང་མ) ó Qomolangma (珠穆朗玛峰) en xinés, la que nosaltres coneixem com Everest.
El Tibet és paisatge que no s’acaba. És muntanyes, rius, llacs, pobles, temples i un cel espectacularment blau. Aire que, de tan pur gairebé fa mal en respirar-lo. I és alçada, tanta que notes el pes dels núvols tan propers, que et piquen l’ullet i se’n van corrent a abraçar les crestes de les muntanyes, i te les amaguen fins despertar-se l’endemà. I el Tibet són monjos de color groc i grana, el cap rapat i la mirada desperta. I monges, encara que en veus poques.
Els temples són gairebé tan grans com els pobles, de fet, són com ciutats que en el seu moment esplendorós acollien 6 i 7.000 monjos i tota la peregrinació annexa. El de Palkhor a Gyantse és una meravella, i el de Tashilumpo a Shigatse et roba el cor i no en marxaries. Com petits pobles mediterranis, amb arbres que fan ombra fresca, edificis emblanquinats i carrers empedrats. La diferència, apart dels temples dedicats a Buda, els molts colors terrosos que rematen les cases sota coberta i al voltant de les finestres.
Els Temples són llocs de pelegrinatge fervorós. Iaios de pell molt fosca i cares trencades per arrugues que s’assemblen als solcs de la terra, amb cabelleres llarguíssimes, trenades sense intenció i canalla que els segueix entrebancant-se a les faldilles llargues, pesades i fosques de mares i àvies. Fervorosos tots, aliens als poquíssims turistes que entenen poc de la realitat que observen i venten calor i pudors.
Els pobles pengen de les carreteres. Sempre, sempre, un gos solitari les creua indiferent als 4×4 turístics. Travessa mandrós, coixejant o bé amb un tresor a la boca (un os, un pot buit de fideus instantanis). Com les persones, el seu pelatge té rastes i sigui del color que sigui, incorpora un gris marronós uniforme.
Colors, molts colors sobre les parets de base molt blanca. Les finestres sempre emmarcades per una franja ampla de color negre o blau molt fosc. Les tifarades de vaques o iacs s’assequen en piles perfectament còniques, com ara el paller català, però fet de boines seques. És un bon material que es guarda per cremar quan arribi l’hivern. També serveixen per fer tanques i parets, són molt més econòmiques que fetes d’adob o de pedra.
En els camps, ovelles, vaques, uns pocs cavalls camacurts, gossos com d’atura però de pel molt negre, cabres, iacs i herbes. Moltes herbes que es van recollint de sol a sol i es carretegen a les espatlles dels camperols, que pleguen a l’hora i omplen les voreres de la carretera abans no es fa fosquet.
Molta alçada, el sol pica de valent. Només, de tant en tant, apareixen petits tractorets que arrosseguen una carreta plena a vessar de tot: de gent, de cistells, capses, estris de camp, termos i herba, la sempiterna herba que recull el tibetà.
Deixant al marge de pobles i camps es desvia, de la carretera de l”amistat”, una carretera serpentejant i de terra polsosa. És l’arrencada cap a la falda de l’Everest que atrau, en el seu camp base, a 5.200 metres d’alçada uns quants turistes que creuen poder desafiar el mal d’alçada. A les “tendes-hotel” amb noms impensables, els guies i veïns que hi viuen per fer rutllar el negoci, t’omplen el bec de sopes i fideus i et colguen de mantes de llana pura de iac per poder passar en poques hores, quan es pon el sol, dels 30º diürns d’aquest estiu calorós, als 11 sota zero que embolcallen la nit. La sort que ens acompanya ens dona un magnífic paisatge amb lluna plena i estrellada, com, sembla ser, poques nits trobes durant l’any tibetà.
Màgia i tots els pensaments acumulats d’anys enrere es troben en una nit sense son.
