Macau (澳门)

Com Hong Kong, és una de les dues regions administratives especials de la Xina. Ja tenia la seva importància durant la dinastia Qin (la del primer emperador) i el seu nom ve del Temple A-Ma, dedicat a la Deesa que protegia pescadors i vigilants de fars. Però quan es desenvolupa, i fort, és sota la presència dels portuguesos i el seu comerç marítim, que s’assenten precàriament al port de Macau des de l’any 1535. A finals del 1880, Xina cedeix “a perpetuïtat” el seu govern i ocupació als portuguesos. La perpetuïtat durarà un segle.

Macau és molt occidentalitzada, en la seva arquitectura i costums. Port important, comerç marítim i… joc. Proliferen els hotels amb casino, edificis llampegants però que no brillen.

Tot s’estructura al voltant del port i dos carrers que es creuen i ressegueixen el turonet de la ciutat. La seva conservació, però, és pràcticament nul·la, el paisatge urbà emet humitat i mal manteniment, cap procés de rehabilitació. Tot i amb tot, la Unesco ha declarat una sèrie d’edificis, places i entorns de Macau Patrimoni de la Humanitat. Només per visitar-los i poder-te empapar (també de la pluja que ens acompanya) d’un passat colonial ric i enriquidor paga la pena embarcar-te des de Hong Kong, passar cues d’immigració, calor, humitat, caminar sota la pluja i recórrer aquests racons. Tot per passar un grapat d’hores ben agradables. Tot el que Macau té de vell i mal conservat, la retina t’ho retorna com un tresor admirable. Endinsar-te a la casa del Mandarí o a la de Lou Kau, per exemple, és un regal.

I encara el Tibet: Pobles i Monestirs

Tibet (土番) o més modern (西藏) regió autònoma de Xina, en tibetà, བོད.

Territori disputat durant segles, després dels molts i habituals episodis de conquestes i reconquestes, de religions, decisions polítiques i pactes, principalment de part de mongols, portuguesos, britànics i algun govern efímer xinés, durant la darrera dinastia Qing, establiren imposicions i exilis, però el fet és que, majoritàriament, diversos Dalai Lama tibetans l’han governat espiritualment, políticament i econòmica entre el 1640 i el 1950.

A una alçada promig de 4.900 metres sobre el nivell del mar, el Tibet és l’altiplà més alt de la nostra terra, batejat com “el sostre del món”, és puntejat per moltes muntanyes, sempre nevades, que graten i fan pessigolles al cel. Entre elles arribant fins a 8.848 metres, admirem a la reina, la més alta, Sagarmāthā (ཇོ་མོ་གླང་མ) ó Qomolangma (珠穆朗玛峰) en xinés, la que nosaltres coneixem com Everest.

El Tibet és paisatge que no s’acaba. És muntanyes, rius, llacs, pobles, temples i un cel espectacularment blau. Aire que, de tan pur gairebé fa mal en respirar-lo. I és alçada, tanta que notes el pes dels núvols tan propers, que et piquen l’ullet i se’n van corrent a abraçar les crestes de les muntanyes, i te les amaguen fins despertar-se l’endemà. I el Tibet són monjos de color groc i grana, el cap rapat i la mirada desperta. I monges, encara que en veus poques.

Els temples són gairebé tan grans com els pobles, de fet, són com ciutats que en el seu moment esplendorós acollien 6 i 7.000 monjos i tota la peregrinació annexa. El de Palkhor a Gyantse és una meravella, i el de Tashilumpo a Shigatse et roba el cor i no en marxaries. Com petits pobles mediterranis, amb arbres que fan ombra fresca, edificis emblanquinats i carrers empedrats. La diferència, apart dels temples dedicats a Buda, els molts colors terrosos que rematen les cases sota coberta i al voltant de les finestres.

Els Temples són llocs de pelegrinatge fervorós. Iaios de pell molt fosca i cares trencades per arrugues que s’assemblen als solcs de la terra, amb cabelleres llarguíssimes, trenades sense intenció i canalla que els segueix entrebancant-se a les faldilles llargues, pesades i fosques de mares i àvies. Fervorosos tots, aliens als poquíssims turistes que entenen poc de la realitat que observen i venten calor i pudors.

Els pobles pengen de les carreteres. Sempre, sempre, un gos solitari les creua indiferent als 4×4 turístics. Travessa mandrós, coixejant o bé amb un tresor a la boca (un os, un pot buit de fideus instantanis). Com les persones, el seu pelatge té rastes i sigui del color que sigui, incorpora un gris marronós uniforme.

Colors, molts colors sobre les parets de base molt blanca. Les finestres sempre emmarcades per una franja ampla de color negre o blau molt fosc. Les tifarades de vaques o iacs s’assequen en piles perfectament còniques, com ara el paller català, però fet de boines seques. És un bon material que es guarda per cremar quan arribi l’hivern. També serveixen per fer tanques i parets, són molt més econòmiques que fetes d’adob o de pedra.

En els camps, ovelles, vaques, uns pocs cavalls camacurts, gossos com d’atura però de pel molt negre, cabres, iacs i herbes. Moltes herbes que es van recollint de sol a sol i es carretegen a les espatlles dels camperols, que pleguen a l’hora i omplen les voreres de la carretera abans no es fa fosquet.

Molta alçada, el sol pica de valent. Només, de tant en tant, apareixen petits tractorets que arrosseguen una carreta plena a vessar de tot: de gent, de cistells, capses, estris de camp, termos i herba, la sempiterna herba que recull el tibetà.

Deixant al marge de pobles i camps es desvia, de la carretera de l”amistat”, una carretera serpentejant i de terra polsosa. És l’arrencada cap a la falda de l’Everest que atrau, en el seu camp base, a 5.200 metres d’alçada uns quants turistes que creuen poder desafiar el mal d’alçada. A les “tendes-hotel” amb noms impensables, els guies i veïns que hi viuen per fer rutllar el negoci, t’omplen el bec de sopes i fideus i et colguen de mantes de llana pura de iac per poder passar en poques hores, quan es pon el sol, dels 30º diürns d’aquest estiu calorós, als 11 sota zero que embolcallen la nit. La sort que ens acompanya ens dona un magnífic paisatge amb lluna plena i estrellada, com, sembla ser, poques nits trobes durant l’any tibetà.

Màgia i tots els pensaments acumulats d’anys enrere es troben en una nit sense son.

HONG KONG (香港)

El que te de guapo Hong Kong és la seva situació, una ciutat de mar i portuària. Olors de traginar amb tota mena de vaixells que belluguen entre illa i península, entre illetes i dins uns ports de mercaderies impressionantment grans.

Sembla ser que algú ha dit que Hong Kong s’assembla i és fins i tot millor que NYC. No. Sisplau!. No ens confonem. Una cosa és el que traspua i, precisament, el que no traspua HK. Hong Kong és desmesura, desordre, competència irracional. Les moltes superposicions destructives no et permeten percebre l’origen, cap origen, cap objectiu més enllà que el consum que s’esgota al moment, tant si parles d’edificació com de compres de vida diària o de qualsevol “gadget” que t’enamori. HK competeix pels gratacels més grans del món, per la densitat d’habitants més alta i, casualment, per l’esperança de vida més llarga del món.

Territori comprat allà cap el 1860 pels britànics, s’ha constituït en ciutat de règim especial en ser retornada al govern xinés. Com la seva veïna, l’antiga colònia portuguesa, Macao, manté fronteres, llargues cues per passar immigració i sistema econòmic propi.

A Hong Kong, de pas entre Indonèsia i la Xina, m’ha tocat una mica ser com una Deckard a Blade Runner. Qüestions de climatologia, la boira campant entre els gratacels i una pluja persistent, a ràfegues, xipollejant només una mica o com una cortina… de totes les maneres i, sobretot, insistent, rebotant a les cames i calant fins el moll de l’os. Un paisatge grisós que unifica tota acció en una única i reverenciada: el comerç.

O vens o compres. O vens o te’n vas. El resultat és una metròpoli, gran, d’exagerada mobilitat, sense gaire més altres propietats que la identifiquin. Una gran ciutat sense ordre i, desgraciadament, sense memòria. Pocs edificis perviuen d’un passat que va existir i la va fer ciutat amb personalitat i estatus especial. Ara, el creixement habitual, sense fre i sense planificació s’ajunta a una forma de ser. Res s’atura. 24 hores o 48 o 72 o qualsevol xifra no relacionada. Dia i nit s’escolen amb un ritme frenètic, amb llums de neó que substitueixin el raig de sol o el llampegar de l’aigua de pluja a través dels fars encesos de taxis, busos o trams.

Hong Kong és una ciutat immensa, a la península i ocupant una illa i moltes illetes. És plana, costanera,  vorejant els molts kilòmetres de costa i envoltada d’un munt de pujols on gairebé no s’enfilen les cases, a penes un funicular i un mirador inútil sota la pluja. Arribar a la riba és, però, apostar per jugar a una gimcana d’obstacles. I només si els superes pots emmirallar-te de riba a riba, de Kowloon a Hong Kong illa… o al revés. Una bona opció és la de travessar per la superfície del mar, agafant uns petits ferris de color verd anglès i que encara semblen pertànyer a un passat colonial esplendorós.  

Ciutat plana on es superposen els camins: ponts sobre carrers i la gent que hi camina atrafegada, túnels sota canals d’aigua i els vehicles que els travessen sense aturar-se, escales que llisquen entre nivells dels soterranis als carrers elevats. Ascensors de dos únics botons que t’acosten a un mirador elevat, de la planta baixa al42, o al 72 o similar. O ascensors de parades més que lentes en pensions o oficines de mala mort.

Hong Kong, King Kong. Soroll, moviments mecànics, poques complicitats a les mirades, idiomes irreconeixibles. Superposició de rètols de mides impossibles, creuant de banda a banda qualsevol carrer. Al centre, tot i ser prou gran, amb una xarxa extensa de metro i multitud de transport públic, no saps trobar entrades a cases de viure. El carrer és ple de gent i els restaurants de menjar ràpid abunden. Els edificis són plens d’oficines  i espais de treball… però no sembla que hi hagi més habitacions que les dels molts hotels que s’arrengleren l’un al costat de l’altre, sense fer cas a la jerarquia de les seves estrelles respectives. Una grans centres comercials, asèptics, pertanyents al mon global, amb les botigues de tot el mon i els mateixos anuncis freds i desangelats, et protegeixen de la pluja però et deixen glaçada per un aire condicionat que fa que s’entelin les ulleres i l’objectiu de la càmera de fotos en tornar a sortir al carrer.

Això sí, assaboreixes l’especialització, i així, compulsivament i encomanant-te d’ànsia, pots comprovar com un determinat aparell electrònic el trobes un i altre cop, a banda i banda del carrer, per una diferència de preu d’uns escassos 80 cèntims de HK dòlar. I, precisament aquesta especialització és la que, allunyant-te amb un qualsevol dels petits tramvies que solquen incansables la “Des Voeux Road”, et porta a un increïble mercat on et venen tota mena de productes, sobretot del mar, conservats en sal. Aquí “llegeixes” una llarga tradició i una raó de ser del lloc. Olores mar, mercadeig d’ultramar, intercanvis enriquidors. La cara fosca la veus en com no hi ha hagut ni gota d’evolució i probablement peques de romanticisme caduc quan t’atrauen aquestes estampes ancorades en el passat.

Set dies al Tibet, 2

i acabo de posar altres fotos

Set dies com set anys al Tibet

Qui veus a les gasolineres, amb cotxes immensos, lluents, amb finestres tintades? Els Han. Qui hi arriba a peu, portant a la ma una regadora per omplir de benzina? El Tibetà. Qui en els minibusos, carregats dalt la baca amb paquets i farcells fins a doblar l’alçada del vehicle? Els Tibetans.  Qui porta negocis de maquinària pesada, botigues de venda de cotxes nous, de roba de marca? Els Ha. Qui és darrera petits tallerets, bruts i foscos, de peces de recanvi que s’han reciclat ves a saber on? Qui arrossega carretons on es fa menjar instantani al carrer? El Tibetà. Qui surt uniformat segons cadascuna de les branques de l’exèrcit, o policia, en els grans anuncis clavats a l’entrada de Lhasa? Nois i noies Han, saludant amb una ma oberta fent de visera i somrients amb unes dents blanquíssimes. Qui camina fervorosament i concentrada, permanentment, amb un enfilall de boletes a la ma, resant amb veu sorda una cantinela repetitiva? Qui dos (o tres) cops al dia, i vuit vegades seguides, dona la volta sencera a la Korà, al Monestir, al perímetre de la ciutat… i les torna a donar l’endemà i l’altre i… sempre seguint el sentit de les agulles del rellotge. I no en duu? Qui porta uns vestits foscos, pesants, d’hivern rigorós a 30º i ple estiu? Qui vesteix i passeja a l’occidental?  Qui pedaleja les bici taxi?

Qui llaura la terra, qui pastura sota un sol aclaparador 18 hores seguides dia a dia, qui carreteja farcell, cistells de gran volum, grans braçades d’herba tallada més voluminoses que la pròpia persona? Qui, pic i pala en ma, cava inesgotable fileres de pous que no porten enlloc? Qui és en el terciari? Qui a les poques oficines i llocs oficials? Qui fa travessar manats de burros, ases, iacs, cavalls, ovelles, cabres, vaques i altres bèsties d’una banda a l’altre de la carretera?

Qui es desplaça amb petits carretons, plens a vessar? Qui, a l’ombra dels pocs arbres, s’asseu amb termos immensos d’aigua calenta i omple l’estómac així, fins que es retira a sopa?

Quins nens van a escola? Els Han i potser un 55% dels Tibetans a ciutat.

Quins molts, moltíssims adolescents i nens petits, molts, molts, molts, no van mai a escola i vagaregen pels camps i les carreteres i pidolen bruts, cremats pel sol amb crostes ronyoses i mocs permanents al nas? Quins nanos de 10-12 anys (o fins i tot menys edat) piquen pedra als vorals de les carreteres per produir formigó?

Quin idioma s’ensenya a les escoles? Qui en són els mestres? Quina bandera hi oneja? I quina a les oficines o edificis oficials? Quines banderes omplen els careners de totes les cases tibetanes i monestirs?

Qui crema els seus morts a tocar de carretera, en monticles de cendres d’altres que encara fumegen? Qui omple de banderoles de tots els colors del món, amb significats de prec i d’esperança, els llocs on es veneren els morts? Qui no pesca ni menja el peix d’aquestes immenses superfícies d’aigua de color turquesa, doncs acullen també les cendres que no la gent, sinó el vent, dispersa?

Qui cobra els peatges, els permisos per visitar pobles, llacs, muntanyes, curiositats i monestirs? Qui cobra els tiquets per controlar la velocitat a les carreteres?

Qui patrulla la via del tren cada 2/3 Km? Qui patrulla armat, el barri tibetà de Lhasa? Qui trobes en els cotxes de policia?

Quines dones vesteixen de llana hivern i estiu, amb vestits que arriben als peus i intercanvien només uns acolorits davantals de patró, dibuix i ratlles similars? Quines dones empren pantalons, samarreta de màniga curta i es tapen la boca amb mascaretes?

Quins nens passegen agafats de la ma de la mama i a l’altre i duen una joguina nova? Quins marrecs, dos o tres alhora, s’agafen de la faldilla llarga i tupida de sa mare, veuen com aquesta  carreteja un germà petit a l’esquena i, amb l’altre ma pidolen?  La cara de quins d’aquests nens és un poema esgarrifós  i els seus ulls un pou de desconcert i resignació?

Quines mares saben que el seu únic fill acabarà a la Universitat? Quines mares, sense ni saber de la llei de l’únic fill, ni tan sols malden per dur el primer dels fills a escola?

Qui espera pacient a la carretera que un cotxe no s’aturi mai? Qui es mostra feliç quan l’autobús petit, ple a vessar, carregat fins als núvols, li obre les portes i endarrereix  infinitament el seu horari?

Qui camina sempre bambolejant a banda i banda, com seguint el ritme d’un prec mental interminable?

Qui pixa i caga (perdó per l’expressió literal) sempre a l’aire lliure, o en un forat obert a terra i rodejat d’uns baixos murets d’adob?

Qui, més que viure, sobreviu sota el pes d’una tradició, d’una religió, d’una inculcada resignació permanent?

Qui  després de l’alliberadora política del camarada Mao, sobreviu encara a la fam provocada per la seva política repressora? Qui sobreviu, aquests darrers deu anys, a la invasió cultural i personal,  feta pel nou govern central, a base de tongades d’excedent de població Han que reben incentius per al seu trasllat a les alçades?

Qui són aquest poquets 2,8 milions de Tibetans, que, tot i amb tot, es nega a perdre la seva identitat?

Aquestes són algunes de les preguntes que em van sortint a glopades del pap mentre em deixen recórrer aquesta meravellosa terra, per unes rutes marcades estrictament per a l’ús exclusiu del  turista, amb uns temps controlats i un guia que el darrer dia, s’atreveix a confessar que no, ell no, ni és ni se sent xinés.

Expo Shanghai 2010: Una Garoina, una Cistella de Nadal i un contenidor de verdes esperances.

Doncs sí, com totes les Expos Universals, la de Shanghai compleix tots els rituals: cues, calor, xafogor, espavilats que es colen, llestos que fan l’agost, parada de monstres, qui la fa més gran , qui la diu més alt, qui s’embarbussa, qui passa discretament o desfasat del tot. Tot i res de nou. I potser la conclusió que en aquest mon globalitzar no cal tanta despesa per fer que “uns quants” es trobin “in situ” uns pocs dies… qui sap?

De la visita em quedo amb tres propostes i les seves imatges i continguts:

El Pavelló de la Gran Bretanya. Una Garoina Immensa, etèria, feta de 60.000 varetes acríliques, elàstiques, translúcides. Al seu interior, els caps d’aquests varetes són el receptacle curós per a minúscules llavors de tota mena d’espècies vegetals vives. Un futur d’esperança. Una mena d’Arca de Noé per als nostres temps de malmetement del Planeta. La càpsula interior és plena de Vida, amb tota mena de formes, mides, colors i… probablement d’olors encapsulats hermèticament i gustos que encara no podem assaborir. Una proposta culta i arriscada

Al pol oposat, el disseny del pavelló d’Espanya. És com una panera de Nadal, fora d’escala, immensa i farcida de regals en forma de contes. Imatges, suggeriments, històries molt ben explicades a les fosques, que ressonen bé a la nostra oïda i omplen el nostre imaginari a través dels nostres ulls ben oberts i embadalits.

Entre la flema britànica i l’expressivitat llatina (gràcies Bigas Luna i gràcies també Martín Patiño, bons documentals els vostres), no sóc objectiva, clar, només i ha un únic terme mitjà possible en aquesta Expo: el Gran, en tots els sentits, pavelló de les cultures Africanes, en el que, sota una única nau industrial, anodina, senzilla, sense recursos tecnològics ni econòmics, s’hi sumen gairebé totes les ètnies i mons culturals africans. Explosió de color, música, dansa, somriures, moviment, benaurança i gran esperança en el futur.

Beijing es fon

Sembla com impossible poder-ho aguantar. Però sí, ho fas. Ja vaig comentar que la primavera va arribar tard.. i no va durar… però l’estiu… diguem que és força extrem o, més aviat, molt extrem. Avui la temperatura arriba ja als 41 graus, demà s’espera que passi de 43. No penseu que un cop marxa el sol emboirat això refresqui gaire…

I, clar! No hi ha mar… ni riu, ni, ben mirat, piscines on poder-t’hi remullar. O potser sí… però per una estranya raó… se’t passen les ganes de remullar-te en una piscina plena de xinesos.

De manera que, el bloc aquest, una mica endarrerit últimament per motius d’acumulació de feina de final de curs, corre el perill de quedar-se estancat, ofegat en els bassals de suor que trepitges pel carrer, jeje… és metafòric, clar!

La pilarica ha decidit marxar uns dies de vacances i esperar que passi una mica aquesta onada de calor, sol enlluernador, bafarada constant de calor que t’omple els pulmons i te’ls asseca, pobrets, sense defensa possible.

Divendres vinent… tururut! Avió i les Illes Flores m’esperen per unes bones capbussades, excursions i una mica de “dolce far niente”. I xino-xano, es va acostant la tornada al mon real.

Mentrestant el mon gira. Cada cop sembla que més xarbotat i impresentable i nosaltres, com formigues, anem sobrevivint a aquest caos, davallada i malestar general, al ritme que cadascú de nosaltres pot suportar.

Ànims, força i una abraçada des de la xina mandarina.

Província de Shandong: Qūfù (曲阜) i el Tài Shān (泰山)

Val més que la pena arribar-hi, per dos llocs mítics de la cultura xinesa:Qūfù, on el 551 abans de Crist va néixer Confuci o Kǒngzǐ en xinés (孔子, literalment “Mestre Kongi) i el Tài Shān (泰山), una de les seves cinc muntanyes sagrades (wǔ yuè 五岳).

Avui a Qufu, una petita ciutat de províncies, cuidada, neta, harmoniosa, com si encara els ensenyaments del mestre influenciessin sense fer gaire pressió, pots visitar el Temple (孔庙), la Casa i el Cementiri que porten el seu nom. En el bosc on trobes la seva estela, hi reposen fins a 64 generacions de descendents. Calma, silenci i un descans merescut entre tanta massa sorollosa de xinesos que es desplacen constantment pels seus llocs de pelegrinatge.

El Tài Shān (泰山) té el pic més alt a més de 1.500 metres, el Yùhuáng Dīng (玉皇顶), hi arribes desprès d’escalar, mai més ben dit, perquè no pares de pujar escales, i són d’una alçada considerable, uns 6.770 graons.

Diuen que la muntanya comporta renovació, renaixement espiritual i tota la pesca. La realitat és que el pelegrinatge el fas voltat d’una gran quantitat de xinesos que pugen carregats de tota mena d’articles per passar la nit a dalt i poder assistir a la sortida del sol…. Durant l’ascensió creues Temples, petits edicles de veneració, esteles, roques esculpides amb poemes i cal·ligrafies variades de moltes edats i condició… al marge, tota mena de “xiringuitos” ajuden a sufocar la calor, la set i l’esgotament.

Durant 3.000 anys els monjos de tota condició, escolars confucians, Emperadors i tota la patuleia que els seguien i simples pelegrins, han fet aquest camí, més o menys còmodament. Des de dalt de tot, Qín Shǐ Huáng (秦始), qui es va nomenar Primer Emperador de la Xina, el nostre amic enterrar a Xi’An amb tot l’exèrcit de terracota protegint-lo, va proclamar la Unitat del seu Imperi i va inclinar-se per demanar al Cel i a la Terra benaurança i sort.

Per nosaltres, l’Anna i jo, han estat sis hores d’ascensió, sense presses però sense gaire pauses, amb tota mena de sentiments, però mai el d’abandonar.

Des d’allà, i amb tots els contarstos que perceps a la xina mandarina: una salutació cordial.

Província de Guangxi(广西) 3: Longsheng i uns bancals d’arròs.

Si t’enfilen a les muntanyes arribes a pobles menuts on trobes les moltes minories ètniques que viuen en aquesta província. Els Zhuang, Yao, Miao i Donghan, entre altres, tenen els seus costums, llengua, tipus de menjar, vestir i formes de relacionar-se ben diferenciats. Viuen tranquil·lament de l’agricultura després de segles d’esforços per domesticar una terra abrupta i difícil, que l’han convertida en fèrtils bancals d’arròs. Les dues collites anuals les fan coexistir amb tota una varietat important de vegetals que fan la seva dieta i cuina diferent de la xinesa de “ciutat”.

Enfilades en vessants costeruts, les cases de viure i de guardar eines o collites, s’alcen en un equilibri miraculós sobre pilars de fusta i ressegueixen en fila india els estretíssims camins o carrers, que de tant inclinats, acaben per fer-se una escala contínua.

L’aigua és una constant, la perceps, la sents com dringa, la notes a la pell humida i la veus, travessant els camins, negant les terrasses preparades per a sembrar o a punt de despuntar les primeres mates.

Algunes de les immenses cases, cada una ocupada per una sola família, o sigui 6, 8 persones com a molt, s’han acabat convertint en hotelets que acullen un turisme desorientat que arriba carregat de maletots immensos, difícils de carretejar per aquests indrets. “Sortosament” les dones del lloc, que compaginen les seves feines domèstiques i de camp amb la producció de peces de roba i objectes artesans, cada cop que arriba l’autobús carregat de carteres plenes, es palplanten contentes en filera, cadascuna amb un gran cistell a l’esquena.

La visió es fa força esperpèntica: un grupet de ciutadans ben alimentats i ben calçats i preparats per a “dures” excursions a la muntanya, segueixen el guia amunt cap a l’hotel. Darrera seu, el mateix nombre de menudes dones locals, calçant finíssimes sabatilles de roba, tanquen la comitiva amb les esquenes doblegades sota els 25/30 kg de pes que ha portat cadascun dels estrangerots.

Els homes enfangats, ocupen el carrer principal, acompanyant els bous a retiro. Les gallines, s’ho miren indiferents o acostumades.

Província de Guangxi(广西) 2: passejant per Yángshuò Xiàn (阳朔县)

Com deia abans, el turisme s’ha fet matèria prima a la zona de Guilin i els seus voltants. Totes les atraccions tenen preu, força elevat segons els estàndards d’aquí. Pagues per entrar als parcs, per veure els budes, les coves, l’arbre més vell, l’ aparentment autèntica pesca amb el cormorà, la casa rural i la seva vida quotidiana congelada en “estampes” preparades per lluir.

Pagues també per pujar els 845 graons que et porten amb esforç al Turó de la Lluna, una ascensió acompanyada, encara que no vulguis, per menudes dones que et venten la suor i carretegen capses penjades a l’esquena de les que, un cop a dalt, surten cerveses i begudes ensucrades, fresquíssimes, que t’acaben de portar al cel.

No pagues, casualment, per veure com les noies i dones de la ètnia Dong desmunten el seu immens monyo de cabell negre i se’l tornen a enroscar segons els codis que els pertoquen (casada, amb fills, sense fills, soltera, vídua). Però això té el preu d’una pluja d’ofertes per comprar una munió de records de totes menes. El que et fa somriure és veure com més o menys ingènuament, o potser descaradament, t’intenten enganyar amb autèntiques peces “d’artesania” local.

I, entremig de tot aquest desgavell provocat pel turisme, a Yangshuo t’ofereixen el millor dels espectacles nocturns que et puguis imaginar, les “Impressions” Liu Sanjie, del director Zhang Yimou. Més de 600 actors, entre els que s’inclouen pescadors, camperols locals i bous, es mouen i desplacen sobre les aigües del riu Li, les muntanyes al fons, amb jocs de llums que ho tenyeixen tot d’un vermell intens per passar del daurat imperial al plata de la lluna, el verd dels bancals d’arròs o el blau matisat del cel i les aigües trenqui-les d’aquest indret.

Província de Guangxi(广西) 1: de Guilin (桂林) a Yángshuò Xiàn (阳朔县) baixant pel riu Li (漓江, Lí Jiāng)

“Baixar” a Guangxi és una immersió en un dels paisatges més fascinants de la Xina i que els xinesos han sabut posar al mercat turístic, local i internacional. La travessa en una barcassa que baixa pel riu Li, des de la ciutat de Guilin fins a Yangshuo, és una experiència única… per a molta, moltíssima gent que hi coincideix al mateix temps. T’endinses al cor d’una formació geològica especial, un munt de petites muntanyes, verdes o de tota mena de colors, que surten aïllades del pla de terra, o de l’aigua. Amaguen coves amb estalactites, estalagmites, budes, colors, humitat i fresqueta benaurada. Les formes més o menys còniques i banyudes d’aquests turons, d’alçades variades, et rodegen a capes i es van diluint unes darrera les altres ocupant tot l’horitzó. Miris on miris sempre s’alcen davant els teus ulls. Mamífers, aus, tota mena de bèsties, vegetació, pedres, cases, turistes… tot conviu, s’amaga, destaca o es dissolt en, entre, dins, sota, sobre, darrera aquest magma.

Les imatges valen més que qualsevol paraula que pugui trobar per descriure-ho. De manera que aquí en teniu alguna, poques, però un exemple.

Província de Fujian(福建) 2: Xiàmén (厦门) i l’Illa de Gulangyu (鼓浪屿)

Xiamen és una ciutat mitjaneta, neta i polida… tant que no sembla ser xinesa.  Hi arribes per culpa de tenir aeroport, de camí cap a objectius més concrets.  Té un bon port, de fet va estar el primer franc a ser emprat per europeus allà pel segle XVI, punt d’exportació del te produït a l’interior d’aquesta província.

Passejar pel port et porta al seu mercat, obert dia i fins ben entrada la nit. Hi trobes tota mena de bèsties… vives. Peixos i marisc de totes mides, però sobretot molt, molt grans. Com tot a la Xina, també el marisc és immens. I moltes espècies. Peixos plans, elongats, petits taurons, peixots molsuts, allargats tipus serps de mar, de colors vius o platejats, a ratlles d’altres. Mantes, ratjades, raps encara més ancestrals que els mediterranis, orades i tota altra mena de peixos blancs “de peça”. Tortugues d’aigua amb aletes enlloc de potes, cues dentades i caparrons afuats en arribar a l’alçada de la boca. Tota mena d’animalons de closca dura, d’aigua, i tota mena d’animalons de terra, amb ploma i desplomats… i les amfíbies granotes, immenses, amb els ulls saltirons. Tots els animalons neguitosos, esperant resignats dins farcells de xarxa, cistells tancats, capses, gàbies, cossis amb aigua un destí no gaire esperançador.

Ai, ai, ai… que present encara, a l’Àsia, el poder de l’home sobre la bestiola ja reduïda. Els ànecs i pollastres són desplomats de viu en viu, les granotes sacrificades, en directe, a cop de matxet afilat, que ajuda a separar les parts més apreciades i desestimar-ne d’altres,  tot i que, a taula, a la Xina, gairebé TOT es menja. Crestes, llengües, budells, intestins, fetges, cervells, sang, potes, ungles, pell, becs i fins i tot les espines, escates i ossos (del pollastre, per exemple, de mica en mica, rosegant sense pausa). Per no parlar del insectes, serps, escarabats, llangardaixos i meduses. I paro ja.

 

Just davant la façana marítima de Xiamen, una petita illa de menys de 2 km2, Gulangyu, es va convertir en el lloc desitjat i habitat per una colònia variada d’occidentals emprenedors, empresaris  i cònsols. Això la va convertir en una petita ciutat farcida de palauets que s’enfilen pels carrerons estrets.  Una arquitectura colonial de tota mena d’estils i uns jardins exuberants que baixen del cim fins a tocar l’aigua del mar, qualifica aquest petit indret.

L’ illa, que ha aconseguit arribar al segle XXI lliure de qualsevol vehicle, es presenta ara com un paradís turístic de calma i silenci. No trobes ni tan sols una petita bicicleta. El màxim, petits carretons per traslladar mercaderies i tones de records per vendre. Hotelets a vessar els caps de setmana. Gent i més gent passejant pausadament sota la pluja persistent. entre vegetació, sota unes immenses arrels penjant dels arbres, entre roques arrodonides que són suport ideal per poemes gravats. Enmig dels carrers de la part propera a l’embarcador, grups de taules al carrer anuncien poder assaborir el marisc recent capturat. Els “restaurants” l’ofereixen al turista en cossis immensos de colors vius. Marisc i peixos vius que van gairebé directes del cossi al plat, portant el gust a mar als nostros paladars.

Província de Fujian (福建) 1: Els Tǔlóu (土楼)

Hi havia una vegada un poble al nord de la Xina. Era a començaments dels anys 300. Les guerres i invasions eren el plat de cada dia. Cansats de tant de terror un clan decidí trencar amb la seva mala astrugància. Recollí pertinences, animals i els seu més preuat tresor: carregaren gerres amb la terra groga que conservava els ossos dels seus avantpassats. Cremaren les seves cases i marxaren cap al sud, sempre al sud. Travessaren rius i planes. Aconseguiren foragitar les pors al desconegut i superar els seus perills, animals salvatges i bandits. Finalment, en travessar una serralada imponent, la seva mirada esgotada descansà en una vall molt rica, amb tots els verds del mon i creuada de rierols sempre plens. Varen decidir romandre allà, s’hi assentaren i decidiren conrear. Dominaren la terra, feren terrasses dels vessants de la vall i plantaren té, tota mena de vegetals i fruites, i arròs. Aquest clan és ara conegut com la ètnia Hakka, instal·lada majorment al sud oest de la regió de Fujian, a les comarques de Yonding, Nanjing i Hua’an.

Els Hakka són camperols i tradicionals. Basen el seu coneixement en la experiència acumulada pels seus ancestres, desenvolupant-se i adaptant-se al medi. Comparteixen el coneixement, esperances, futur, desitjos i resolen la seva vida de forma comunitària. La seva manera particular d’entendre la vida l’expressen en una forma de casa. N’hi diuen Tǔlóu,土楼

El Tulou, és el gran regal que els Hakka ens ofereixen avui a la resta de la humanitat. Són cases d’adob que s’aixequen autònomes en el paisatge i en són una peça integrada alhora.

El Tulou és casa i torre de defensa. Un complex comunal autosuficient que acull entre 40 i 80 famílies. Treball en comú, economia solidària, suport comunal i convivència per bé i per mal. Cada nou Tulou apareix per la necessitat derivada del creixement natural del clan.

La forma més habitual del Tulou és cilíndrica. Una gran estructura que pot tenir fins a 70 metres de diàmetre exterior i pot arribar a contenir fins a 4 cilindres més, concèntrics, en el seu pati interior descobert.  L’anell exterior és el més alt, acostuma a tenir entre tres i quatre plantes d’alçada (18-24 metres).

La planta baixa és dedicada a cuinar i té espais per als àpats i per sales comunes, dedicades a tota mena d’actes de la comunitat (bodes, banquets, funerals, cerimònies variades lligades a les collites, escola, sal de juntes i debat…). Totes les estances ventilen cap al pati interior. Són cegues a l’exterior. Les bestioles domèstiques i campen al seu aire, hi viuen, mengen, dormen i comparteixen lloc amb els humans. La primera planta és per emmagatzemar, gra, herba, menjar i estris. No té més finestres al exterior que unes petites escletxes defensives. La segona planta (i la tercera si es dona el cas) és la que té els dormitoris, amb finestres a l’exterior.

La comunicació entre plantes es fa per 4 ó 8 escales que desemboquen a la balconada que s’aboca al pati interior. El tancament de totes les estances, cap al pati interior és de fusta (un enreixat que permet ventilar bé a l’estiu) amb una porta que s’obre a la balconada circular, oberta al pati. Hi ha al menys un pou d’aigua fresca, clara i potable a cada Tulou.

Els altres anells interiors, si existeixen, són més baixos i contenen sales comunals.

Una única porta l’aïlla de l’exterior. Això i el fet que les finestres cap enfora només s’obren a partir de la segona planta, convertien aquestes estructures en una fortalesa.  Les parets tenen un gruix de gairebé dos metres a la planta baixa i s’afinen fins a un metre a les plantes de dalt de tot. Una gran coberta de fusta amb carener central, permet fer la volta al Tulou per fora sense mullar-te (plou gairebé cada dia en aquesta zona). L’altre tema és com s’aïlla de la terra i de la humitat, amb una base pètria, aixecada de terra un dos graons, sobre la que s’assenta tot el Tulou.

El Tulou pot ser resolt amb forma de paral·lelepípede o ovalada. Però potser unes imatges explicaran més que tot aquest text.

A Fujian hi ha més de 3.000 Tulous. Des de fa poquets anys el govern ha entès que pot ser font de turisme. Així, a l’aeroport de Xiamen s’anuncien diversos recorreguts que es poden fer amb autocars organitzats (tot en xinés, clar, és turisme interior) i des de l’estació central, uns quants autobusos de línia regular et porten en tres o quatre horetes als diferents pobles on s’assenten els Tulous. Un cop allà, algun veí s’ofereix a portar-te de poble en poble (qüestió de negociar el preu) i no hi ha cap problema per llogar una de les habitacions lliures que sempre hi ha als Tulous.

Els grans anuncis, totalment acolorits, que vas veient des de l’autobús, a banda i banda de la carretera quan t’acostes a aquests meravellosos pobles,  amb un somrient i gegantí Wen Jiabao (primer ministre xinés) saludant efusivament les autoritats locals, fan témer el pitjor de cara al futur desenvolupament turístic de la zona. Aquests macro-rètols i… uns 700 metres de gran carretera que porta a una immensa explanada de quitrà,  despullada de vegetació, que anuncia un aparcament massiu de vehicles.

Província de Shǎnxī (陕西) 2: Xī’ān(西安 )

Coneguda amb noms diferents, sempre fent referència a la Pau, és una de les 4 grans capitals antigues de la Xina. Bressol, origen i final de la Ruta de la Seda. Ciutat poblada, multiracial i multicultural pels segles dels segles, des de la Dinastia Zhou, ara fa més de 3.000 anys .

Ciutat emmurallada, encara conservada i restaurada amb les seves torres de defensa. La poblen les habituals Torre del Tambor i del Rellotge, una sèrie de Pagodes, un barri musulmà i la seva Mesquita, artistes, artesans, dansaires i lírics hereus de la Dinastia Tang. Una bona proporció d’artistes contemporanis surten de Xi’An, amb productora i Festival de Cinema propis.

El turisme, evidentment, s’hi acosta pels Guerrers de Terracota. I, parlant de turisme, com que sempre parlo de la gran quantitat de gent  que et trobes, vagis on vagis… com que no puc traduir-ho en xifres aproximades, aquest cop, a petició d’una amiga he abaixa la càmera de fotos  (normalment pico les fotos cap amunt i com que, per sort, els xinesos són baixets , puc  escapçar-los i tenir imatges sense gaire gent).

 

Província de Shǎnxī (陕西): Cháng’ān (长安), Pau Perpètua o Constant, capital de més de 10 Dinasties.

Fa 2.220 anys va morir per sobredosi d’unes pastilles de mercuri que els seus metges li preparaven per aconseguir el seu desig de ser immortal. El seu nom de naixement Yíng Zhèng (赢政) el canvia i mor com a Qín ShǐHuángdì (秦始皇帝) o sigui, el Primer Emperador Sobirà Qin, de la primera Dinastia Imperial Qin.

De fet, la resta del món coneixem aquest país, la Xina (China, Cina) pel nom d’aquesta Dinastia (La Q es pronuncia “CH” en xinès) i no com el que realment és el seu nom: Zhōngguó (中国) , Regne  Central o Centre de la Civilització (segons interpretació de l’antiquíssim Shàngshū (尚书) o Llibre de la Història, o dels Documents, de fa 2.600 anys).

Qín ShǐHuáng accedeix al poder als 13 anys. Per primer cop a la Història un Emperador es fixa l’objectiu d’unificar un gran país amb mesures globals. Assenta una única capital a Cháng’ān (长安), estableix una única moneda, un sistema de pesos i mesures universal (sobretot per facilitat la recaptació d’impostos, feudals, és a dir, a base de gra, i unificar els sous dels seus militars i funcionaris de carrera), una escriptura comú per a les 55 nacionalitats que arriba a arreplegar, acaba de construir i uneix els fragments existents de la Gran Muralla de defensa, traça una xarxa de carreteres per connectar les diferents ciutats, estableix lligams amigables amb els territoris més llunyans on envia algun dels seus 30 fills, i sotmet els més propers. I, sobretot, es fixa un gran projecte de futur, arribar a la immortalitat, seguir viu a l’altre món, amb tant de poder, tresors i benestar personal com el que va arribar a acumular en la seva vida terrenal.

Per aconseguir-ho,  Qín ShǐHuáng governa amb ma més que ferma. Conquereix, destrueix, mata, indueix a suïcidis fraternals. Elimina, enterrant-los vius, els “intel·lectuals” crítics, seguidors del pensament Confucià. Fa cremar tots els llibres existents, sobretot els filosòfics, excepte els que fan referència a medicina i agricultura. I, sobretot, construeix un Imperi d’esplendor en vida. Una rèplica fidel d’aquest imperi el fa construir a uns 30 metres sota terra. Una ciutat immensa amb els seus palaus, temples, dues muralles, portes d’accés i cambres secretes amb voltes de coure, tot il·luminat per unes làmpades de llum brillant permanent. Fa reproduir el cel i els estels amb pedres precioses.  Jardins i rius de mercuri amb enginyis mecànics per fer-los fluir.  Un paradís, que haurà de ser inaccessible i protegit, de 55 km2. L’única part visible de tot el conjunt és un túmul que s’aixeca sobre l’àmbit de la cambra d’enterrament imperial. Es va superposant sobre la seva volta a base de capes de terra compactada, en forma piramidal. La mida inicial d’aquesta construcció és una base d’uns 450 metres i 170 d’alçada, que el temps, la pluja, l’erosió han deixat en una mena de muntanya arrodonida i coberta de vegetació, d’uns 90 metres que destaca en el paisatge pla circumdant.  (Una dada, les piràmides de Guizé són d’uns 200 anys abans, de mida similar… però… de blocs de pedra!, de moltes tones de pes. Aquesta, com tota la resta que trobes als voltants, corresponents a tombes d’altres emperadors i emperadrius, són acumulació de terres compactades fetes en forma escalonada i piramidal. i… sospito que són el resultat de l’excavació per construir la ciutat subterrània).

 En aquesta obra hi treballen, durant els 37 anys de regnat, més de 700.000 persones vingudes d’arreu del vast imperi. Algunes d’elles són els millors enginyers, inventors, artistes i artesans. Moltes d’aquestes persones hi són enterrades  vives. També, tal i com mana la tradició, les concubines que han parit fills de l’emperador. Esclaus i altres servidors hi són enterrats alhora (vius o assassinats “in situ”, clar!). Aquestes construccions funeràries acumulen riquesa i secrets. El mort, acompanyants i pertinences tenen habitualment mesures de protecció, trampes per eliminar intrusos i preservar les condicions de vida del mort poderós.

L’excepcional d’aquesta Tomba és la presència de tot l’exèrcit que ha arribat a formar aquest Imperi. Qín ShǐHuáng  decideix assegurar la seva protecció amb el desplegament en posició activa i alerta de tot el seu exercit. Enterrar vius esclaus, col·laboradors, concubines, fills… pot arribar a ser una tasca factible. Però enterrar vius 8.000 oficials, soldats, cavalls, cavallers, arquers…  és tota una altra història… qui empeny qui? És així que l’Emperador es decideix pel “mon virtual” i mana construir una immensa parada militar a mida real. Anys i anys de producció industrial de cames, cossos braços i un afinadíssim treball dels artesans de la ceràmica amb resultats mai aconseguits abans, ni després. Perfectes escultures amb expressions diferenciades i de vegades trets personalitzats, fetes de terracota. L’alçada d’aquests soldats i oficials és d’un mínim de 1,80 m, són més alts quanta més graduació o importància tenen… el que fa pensar que probablement l’alçada és més que exagerada, respecte a la talla real de les persones en aquell moment i per tant, senyal de glorificació de l’exèrcit.

Aquesta és la singularitat d’aquest lloc que el fa la vuitena meravella del mon. I potser la única de la que en queden restes físiques. La única que està encara en procés d’excavació i descobriment de nous reductes, material i interpretacions, des que el 1974 un pagesos trobessin casualment la primera resta i el govern comencés a estirar, a les palpentes, del fil del coneixement.

Fins aquí una de les moltes possibles històries. La Tomba i Palau Imperial no s’ha excavat encara, segueix, per tant, guardant el seu misteri. Només una part de la parada militar palplantada a l’exterior de la segona muralla, encarats cap a l’est,  en direcció i vigilant la Tomba de l’Emperador, ha anat sortint a la llum.

La Història de les successives Dinasties Imperials és sempre un pols entre destrucció i regeneració. Potser per això, tot i els esforços realitzats en el seu moment, aquest exercit silent no ha estat 2.220 anys dempeus, en posició alerta. Probablement el primer Emperador de la Dinastia Tang o algun dels seus generals descobrí aquesta manifestació de poder i, temerós dels seus efectes, manà dominar-la destrossant-la. Així, els guerrers de l’exèrcit de Qín ShǐHuáng han arribat enterrats, sotmesos, trencats, descolorits i esperen resignats les mans dels seus restauradors per tornar-los la seva dignitat, amb totes les reserves que això comporta.

 

 Si voleu llegir tota una altre meravellosa i màgica història sobre l’origen d’aquest fragment de la nostra civilització, us adreço al text titulat “Especial conte de Nadal” que trobareu sota la categoria Xina i Xi an, en el bloc del Roger Estivill: http://viatgeaorient.wordpress.com/ 

Algunes arquitectures a Beijing 4: El Palau d’Estiu

Conegut també com els Jardins de les Clares Onades o els de l’Educació Harmoniosa (颐和园，Yíhé Yuán), al nord-oest de Beijing, antiga residència d’estiu dels Emperadors… que hi arribaven solcant uns canals d’aigua amb bots historiats. Als Jardins hi domina el llac de Kumming, que com és habitual, és artificial i origen, per tant, de la Muntanya de la Longevitat (万寿山, Wàn Shòu Shān),  de 60 metres d’alçada que allotja una sèrie de Residències Imperials i Temples, entre els quals la Fo Xiang Ge o Torre de l’Encens Budista. El llac és còpia del de Hangzhou i té uns de 2 km2 d’extensió. La gent s’hi passeja amb barques de totes menes i gaudeixen d’un cert grau d’humitat i frescor.  Els jardins s’inspiren en els millors de Suzhou. Per tant, d’alguna manera, retrobes el més meravellós d’aquelles dues ciutats.

Com tots els temples, palaus i monuments xinesos, també el Palau d’Estiu ha sofert destruccions i reconstruccions. La darrera és la més “sonada” ja que  respon als capricis d’una de les darreres emperadrius xineses, Cíxǐ Tàihòu (慈禧太后), en el poder durant 47 anys,  fins el 1908 en que va morir després de liquidar força rivals.

Interessant la vida que expliquen de la tal Cixi emperadriu. La fan aparèixer com la dolenta dolentíssima de la pel·lícula i responsable de la caiguda de la Dinastia Qing . L’emperador Xianfeng (咸豐, Xiánfēngdì ) la tria com a concubina de tercer ordre als 16 anyets.  Ella, llesta que és, li fa l’únic fill que tindrà l’emperador i de passada, s’assegura que aquest “mori” als 30 anys. El fill, amb només cinc anys és nominat nou emperador  amb el nom de Tóngzhìdì (同治帝). Mentrestant Cixi es va desfent de regents i consellers, fins que son fill mor als 18 anys. havent-se ja casat amb una mongol. Col·loca un nebodet de 4 anys com a emperador, amb el nom de Guāngxùdì (光绪帝). Uff… no para, la noia… mentrestant es va fent poderosa, mata la nora i, en el moment en que el nebot intenta regnar una miqueta, l’empresona fins que, també aquest, mor molt jove, als 34 anys, uns dies després que ella… i la darrera Dinastia se’n va en orris el 1911.

Ja ha arribat!

ja ha arribat l’estiu… i ara ens fonem! Que quanta estona ha durat la primavera?…. doncs potser, a tot estirar, una setmana i mitja?

O sigui… hem passat del fred a uns dies de bonança (jaqueteta fina, mocadoret al coll i a la cara…), a una forta granissada fa tres dies… fresqueta altre cop i… de sobte… ZAS!  a les 8 del matí 23º, puja fins a 36º a les dues del migdia, es manté i baixa a 33º a les 5 de la tarda, es manté i a quarts de vuit amb la posta, comença a baixar fins a 26º. A les vuit del vespre seguim estables i mica en mica anem baixant fins a 20º a les 2 de la matinada i altre cop amunt… com una nòria! Jeje, us ho explico com si estigués mirant tota l’estona un aparell…. noooooo. Ho hem notat tant bèstia, que hem connectat els serveis metereològics que ens han donat el report hora a hora. Bé! entretinguts! Ara entenc els paraigues que varem començar a sortir com bolets la setmana passada! Em comenten que això no és res comparat amb l’estiu! quan, a més de més temperatura, s’ens oferirà una humitat enganxifosa… bones perspectives, doncs!

No fotos. De moment les he perdut… potser, mica en mica les aconseguiré recuperar de la paperera. Necessito ànimes caritatives que m’expliquin com fer-ho! No hi ha res com ser poc habituada a les tecnologies actuals! Mentrestant m’he imposat una pràctica tipus zen per no maleïr res ni ningú!

Us dec, encara Kashgar i Turpan. Primer he de recuperar… i, després, mica en mica s’omple la pica. Bona nit i fins aviat!

Tres arquitectures a Sūzhōu (苏州) 2: El Museu de Suzhou, de l’arquitecte I.M. Pei

Els 2.500 anys d’història que té Suzhou es recollien a les sales del Palau de Zhong Wangfu fins que, fa poc, la ciutat demanà a un dels seus fills il·lustres, el nonagenari IM Pei, de re interpretar l’essència de l’arquitectura i de la cultura de l’aigua i dels jardins que caracteritza aquesta meravellosa ciutat de la riba del Yangtzé.

Bressol de la cultura Wu, terra rica en sedes, te, arròs i peixos variats… productes amb els que la ciutat comercia gràcies al Gran Canal que uneix les ciutats importants de la Xina Central amb el mar.

Una estela de l’any 1229, pertanyent, per tant a la Dinastia Song, un dels moments clau de la cultura xinesa, té el plànol de la ciutat de Suzhou gravat de forma molt acurada. S’hi representa, en relleu, la planta de la ciutat basada en un traçat de quadrícula irregular. El gran canal perimetral resseguint la muralla fortificada, les portes d’accés a la ciutat, els carrers i canals d’aigua, pagodes, llacs, jardins i ponts de pedra, es presenten de manera realista i tant precisa que encara és pot reconèixer actualment al passejar per la part antiga de la ciutat.

Pei decideix fer un Museu “petit”, que s’integri i no surti de to. De fet,  només sobressurt de la línia horitzontal que mana tot el carrer el nucli de l’entrada i vestíbul. El lloc, a la part antiga de la ciutat, en una cantonada, és a tocar dels Jardins de l’Administrador Humil. La tanca del Museu és la continuïtat de la d’aquests Jardins. L’edifici assimila els colors de la ciutat, blanc trencat a l’acabat estucat de les parets i gris fosc per la coberta (de pedra, en el museu, enlloc de les peces de ceràmica habitual a les casetes tradicionals d’aquí).

El Museu té una escala molt “domèstica”. Com a visitant t’hi sents a gust i vas recorrent-lo d’una manera molt suau, empesa per sensacions. Ningú et demana, ni trobes cap rètol escrit, per anar cap a la zona d’exposicions, gairebé idèntica a la zona administrativa (ja us ho podeu imaginar, la simetria mana a l’arquitectura xinesa…) doncs bé, el so de l’aigua d’una cascada al final del passadís de l’oest, et mena en la direcció correcte.

El moviment a través de l’edifici ve acompanyat per la llum natural canviant. El passadís de connexió entre sales és una mena d’espina dorsal de l’edifici, il·luminada des de dalt per una claraboia lineal. La llum no és però directe sinó matisada per una gelosia molt fina de fustes. Això i uns finestrals que s’obren a tota alçada cap al jardí posterior et van fent recórrer tranquil·lament el museu. No et deixes ni una sola sala i gairebé ni te’n adones del perquè. El ritme canvia a l’exterior, que es converteix en un espai de pausa i refrescant, segur, a l’estiu, ja que està perfectament dissenyat  seguint l’estructura rica i complexa dels jardins de Suzhou, que Pei va viure i assimilar de petit.

Un “caprici” de Pei va ser demanar a l’ajuntament que el carrer es convertís en zona exclusiva de vianants i que, just davant la porta d’entrada s’enderroquessin un parell de cases velles per obrir una placeta al canal. Operació gratificant per a l’entorn, que ha provocat la rehabilitació, mica en mica, de tot el barri.

Tres arquitectures a Sūzhōu (苏州). 1, Els Jardins de l’Administrador Humil (Zhuōzhèng Yuán,拙政园)

Se’n té coneixement ja a la Dinastia Tang i Yuan. Cap al 1.500 esdevé el jardí privat d’un tal Wang Xianchen, Inspector Imperial que un cop retirat decideix aplicar-se el contingut d’un assaig de l’escriptor Jin, Pan Yue, que resumint diu: “… cultivar el meu jardí i vendre la collita vegetal …

… és l’objectiu de l’home humil .”

Després de canviar de mans, forma, mida i contingut diverses vegades. Avui el podem visitar i sabem que ha estat modèlic i copiat més d’un cop, fins i tot per a dissenyar jardins dels palaus d’estiu dels emperadors als voltant de Beijing.

És amagat, com tots els altres, a la part antiga de Suzhou, darrera uns murs perimetrals que no deixen pensar tot el tresor que contenen. Entre arbres, flors de totes espècies, colors i olors, muntanyes cobertes de pins i bambús, ocells, pedres, murs amb finestres molt treballades, pèrgoles, camins amb dibuixos geomètrics, illes encerclades per  petits canals sinuosos, ponts sobre llacs enjardinats, escultures de pedra, ocells, gespa amb grans cercles de flors, més pedres, més plantes, més bambús i més arbres, trobes un munt de Pagodes de cobertes ballarines, altres pavellons i claustres de descans. Al final de tot un bosquet de  Bonsais, uns 700, cultivats en testos, coneguts aquí com a pén zāi盆栽.

Algunes arquitectures 3. Una parada a la Zona Olímpica: El Niu, El Cub, La Flama i el Sense Nom

Agafat pels pèls. Es diu que la Terra es representa per un Quadrat i el Cel per un Cercle, a la Mil·lenària Cultura Tradicional Xinesa.

Això era que no era que una vegada, un equip d’arquitectes suíssos va guanyar el concurs per fer l’estadi Nacional d’Esports (北京国家体育场, Běijīng Guójiā Tǐyùchǎng. Herzog&De Meuron (tingueren de consultor l’artista mediàtic Ai Weiwei i de director tècnic l’arquitecte xinès Li Xinggang). Tot i basar-se, inicialment, en els dissenys de la ceràmica xinesa, els va sortir un immens bol vermell rodejat d’una mena de gàbia trenada. Popularment, a aquesta forma tendent a ser circular se la va batejar com El Niu d’ocell (鸟巢).

Just al seu costat havia de créixer el Centre Nacional Aquàtic (北京国家游泳中心). Vist l’anterior, la decisió per triar entre els projectes presentats no podia ser altre que un disseny en el que fos preeminent la forma quadrada i així aconseguir l’equilibri. Un forçat i esforçat consorci australià – britànic – xinès (PTV, Arup, CSCEC I CCDI) acabà consensuant la forma i acabat final del que s’anomena El Cub d’Aigua (水立方). Una mena de pell “plasticosa” de color blau cel, que simula una munió de bombolles d’aigua… i que des de la inauguració cal refer i retocar doncs no acaben d’aguantar la pressió.

A la zona Olímpica hi trobem altres edificis significants, La Flama, entre ells. No en tinc referències d’autoria, ni de moment les busco. L’altre, que no en sé el nom vulgar, es converteix de nit en una pantalla immensa on canvia el dibuix, els colors… i les històries que explica. Potser és l’edifici dedicat a la premsa? Formigues immenses, amunt i avall de la façana, és el dibuix que més atrau la canalla embadalida.

ai ai ai… no puc resistir la temptació

de posar-vos alguns dels 501 lleonets. Lleonetes amb els seus “bebitos”. Els tenen per tot arreu, entre les cames, sota la panxa, penjat de les cabelleres, per l’espatlla, a l’esquena… un o dos, de vegades un grapat. I… com s’els miren: amb curiositat, ufanoses, espectants, enfadades, divertides, cansades, controladores, tranquil·les, protectores, resignades, juganeres, distretes, crítiques, tendres, vaja! … com totes les mares del món.

Aquestes figures tenen diferents edats, mides i estil. Algunes d’elles, poquetes, han estat fetes durant les Dinasties Jin (1115-1234) i Yuan (1271-1368). La majoria pertanyen a les Dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911).

Apa, a gaudir de la sessió amb l’invent aquest:

This slideshow requires JavaScript.

Algunes arquitectures 2: El Pont de Marco Polo (卢沟桥, Lúgōu Qiáo)

Ens el trobem a uns quants kilòmetres al sud oest de Beijing, atravessant un afluent del “riu mar” o riu blanc (Hǎi Hé,海)I sota una fortalesa (la Wǎnpíng Chéng, 宛平城).

És un pont de pedra granítica construït el 1192 sobre 10 pilars a tota amplada (11 arcs), en forma de barques, amb la proa contra corrent. Supera una llargada de 266 metres amb un tauler de poc més de 9 metres d’amplada.  El que el fa atractiu és la munió de lleons, lleones i lleonets (n’han arribat a comptar cinc-cents ú) que el flanquegen I protegeixen de qualsevol esperit maligne! A banda i banda de la corrua seguida, uns elefantets empenyen amb el seu caparró el pont…

I jo, que mica en mica recollia lleonetes amb els seus lleonets, els que sempre trobes a les entrades dels edificis… aquí… m’he posat les “botes”!

Passejant per Beijing: algunes arquitectures 1

 

 

 

 

Res de tot això! El que teniu aquí no és un nou Ness, ni una esculptura enmig d’una bassa,  ni l’estructura del zoo per tenir ocells engabiats, ni un museu (s’assembla molt al de Tòquio, d’un tal Paul Andreu), ni un aeroport. No. Aquí el teniu, al bell mig de la ciutat!

El Centre Nacional d’Arts Escèniques, 国家大剧院

Molt aprop de la Ciutat Prohibida i de la plaça de Tian’Anmen (天安门广场, Tiān’ānmén Guǎngchǎng) l’arquitecte, Paul Andreu, com tants altres “western” arquitectes, per cert, convenç les autoritats que una ciutat-capital moderna ha de tenir icones que contrastin amb el seu patrimoni mil·lenari.

Així sorgeix “l’Ou”, una cúpula de plaques de titani i vidre, de 212 x 144 metres i 46 d’alçada que sura sobre un vas immens d’aigua. L’interior conté una sala per representar òpera (2.400 seients), una sala de concerts (2.000 seients) i dos teatres (d’uns 1.000 seients), a més d’uns espais d’exposicions i molt espai de circulació i escales encreuades.

El resultat, a la vista de tothom, provoca opinions molt contrastades, entre arquitectes i població “normal”. Una realitat important és el cost, tant de l’obra com del manteniment i neteja d’aquesta gran superfície, en una ciutat polsosa com és Beijing. L’aigua del llac ha d’estar neta les 24 hores del dia i també les superfícies envidrades i de titani. Tema important, també, el de la il·luminació que el fa perceptible de nit.

Us poso la xifra de l’operació? 3,2 bilions de yuans, el cost pelat de l’obra (o sigui, uns 500.000 yuans per seient), més uns 90 milions de despesa anual (ja em perdo, uns 15.000 yuans per seient?!) al marge de la programació musical, clar! (un cafetó a l’escola costa 2 yuans!,en una cafeteria important de 15 a 30 yuans).

Per cert, us he comentat l’article publicat recentment on es transcriu el resultat d’uns estudis sobre el temps de vida dels edificis construïts actualment a la Xina? Entre vint i trenta anys.

Qué puc dir de Xinjiang? (شىنجاڭ, Shinjang, dit en uyghur. 新疆, Xīnjiāng)

Tantes coses que em sembla impossible poder-ho resumir. Província autònoma Uyghur, a/de l’oest de la Xina. Literalment, el seu nom, significa “la nova frontera”. Limita amb nou països (India, Pakistan, Afganistan, Tajikistan, Kyrgyzstan, Kazakhstan, Russia, Mongòlia…i la pròpia Xina).

Zona calenta, zona estratègica tot i ser, de totes les zones del planeta, la més allunyada de qualsevol mar.

 Calenta pels dos deserts que la conformen, el Taklamakan, al sud i el de Gurbantunggut a la conca Dzungaria, al nord. Les separen la llarga serralada Tian  Shan o muntanyes Celestials (تەڭرى تاغ‎, Tengri Tagh, 天山,Tiān Shān).

El desert més gran, el Taklamakan (تەكلىماكان قۇملۇقى‎, Täklimakan qumluqi o 塔克拉玛干沙漠, Tǎkèlāmǎgān Shāmò), a la Conca del Tarim (تارىم ئويمانلىقى ‘Tarim Oymanliqi’塔里木盆 地,Tǎlǐmù Péndì) que va des de la depressió més important del món, a uns centenars de metres sota el nivell del mar, a uns 4.000 metres d’alçada, acaba de ser totalment envoltat per altíssimes muntanyes nevades que arriben fins als 7.500 m d’alçada. Són les Muntanyes Pamir i la serralada Kunlun que és el límit nord del Tíbet (昆仑山, Kūnlún Shān). Ni un arbre a la vista, excepte en petits oasis propers als dos rius que travessen la conca i el llac natural que l’alimenta. Besties salvatges i una població nòmada acaben de fer diferent aquesta zona.

 I calenta, sobretot, perquè esgotat el seu valor com a centre neuràlgic central de l’antiga Ruta de la Seda, actualment conté entre el 60 i el 70% de les reserves naturals de gas, petroli i agua, un bon esquer, per tant, de la grandiosa república popular xinesa.

Xinjiang és rica en el subsòl però és molt pobre en els seus pobles i barris, sobretot els musulmans que encara perviuen en un estat gairebé medieval. La seva història és complexa i dura, prenyada de guerres, batalles, assassinats i canvis de religions i de lideratge.

 Aquesta província és xinesa, sí. La realitat, però, ho desmenteix i no només de forma subtil. La petita anècdota fa referència a l’horari. A 2.400 km de la capital, tot i constar oficialment la mateixa hora al rellotge, la vida local funciona amb dues hores de retard. Cap problema. La realitat contrastada són els rètols i les llengües parlades. No són dialectes ètnics, com se sent a dir a Beijing, són llengüespròpies amb escriptura àrab que pertanyen a cada una de les nacionalitats que des de fa segles habita la zona: uygurs, kazakhs, tajicks i kyrgyzs. Els acompanyen cada vegada més xinesos Han que, aquests darrers anys i gràcies a incentius estatals, han arribat al 40% de la població. I una desconsideració important: no hi ha internet, no es connecta amb cap ràdio ni tv estrangera i tampoc es poden fer trucades internacionals. Els missatges per telèfon estan restringits per evitar concentracions separatistes. Recordeu la barbaritat d’encara no fa un any.

 Lloc de contrastos immensos, de vegades sense cap concessió al turisme, per nosaltres tot ha estat hospitalitat, somriures, ganes de parlar, de xafardejar, fer-nos fotos i compartir una estona. Entre aquests llocs que no surten a les guies, us poso unes imatges d’una mena de Somorrostro, a Urumqi, la capital. Un lloc en una bona situació central, ben orientat a sud, amb vistes a la ciutat en transformació i viceversa, per ser vist i apreciat, “a l’espera” de ser envaït per casetes en filera i entrar en el procés especulatiu. Mentrestant, entre escombraries, filats de protecció, una via de tren, runa i misèria, malviuen però hi sobreviuen els menys afortunats. “Que tornin als pobles d’origen” ha estat la resposta a “on es preveu resituar totes aquestes persones” quan les excavadores acabin de fer la feina.

Urumqi (ئۈرۈمچی‎, Ürümchi. 乌鲁木, Wūlǔmùqí ) ha estat només un lloc de pas estratègic cap a Kasghar, i l’alt altiplà del sud-oest, el que arriba fins a 4.000 metres d’alçada, i cap a Turpan i les seves valls “vinícoles” a l’est, les dues ciutats i els seus entorns han estat objecte del nostre viatge. Acompanyo aquest text amb imatges només d’Urumqi i alguna del grup heterogeni de viatgers (holandesos, americans del nord, alemans, vascos, italiana, argentina, britàniques, daneso-americans, kazakh, uygurs i les dues catalanes).

Bona nit i fins aviat. Us dec Kashgar i Turpan, dos móns!

la primavera ja és aquí

Ja està. Ja ha arribat la primavera i la calor. Tothom amb màniga curta i moltes dones i noies amb paraigües per protegir-se del sol. D’una funció a l’oposada, pluja-sol. Diuen que la primavera i la tardor passen en un no-res, aquí, a Beijing. I ens “amenacen” amb el fet que en un plis una calor insuportable ens farà enyorar l’hivern.

La setmana passada amb l’anunci del canvi de temps, calia aprofitar l’avinentesa:  visita al Parc dels Turons Aromàtics, al nordoest de Beijing (香山, Xiangshan), al Parc Beihai (北海公园,Běihǎi Gōngyuán), just al centre, al costat de la Ciutat Prohibida i minipartidet de futbol entre estudiants d’arquitectura.

Delta del Yangtsé 3: Sūzhōu, 苏州.

 Sūzhōu, 苏州, a la província de Jiāngsū, 江苏, en el delta del Yangtsé és, li diuen, li han dit, com una Venècia de l’est. En gravats antics ja ho veiem així: canals i ponts, barques, transport fluvial.

Per nosaltres ha estat un agradable moment de pausa. No hi ha presses i sorgeixen imatges agradables en molts dels racons que anem trobant en una llarguíssima caminada urbana.

Cert és que, si et separes de certs carrers i rutes lògiques, sorgeixen altres paisatges habituals a la xina: amuntegament de massa cosa indescriptible, barreja de massa olors poc identificables, imatges que contrasten amb “l’aparador” construït per al turista (encara que aquest sigui, sobretot, oriental).

Cert és que hi ha també alguna “artèria” central, assenyalada al plànol com d’imprescindible visita, en la que la que s’acumula l’activitat frenètica del consum modern: botigues de pseudomarques occidentals, música sorollosa a molts decibels, massa uniformada hiperactiva d’adolescents que traspuen una certa dosi de felicitat, olors de menjar ràpid, activitat permanent.

I cert, també, que obviem els nous centres d’activitat i desenvolupament econòmics que rodegen la ciutat i que, segurament, tenen algun exemple prou interessant de les construccions que actualment sorgeixen en els anomenats pols o centres  d’inversió “calents” de la Xina (i el Delta del Yangtsé, amb Shanghai al front n’és un).

El nostre objectiu a Sūzhōu, el meu potser, però arrossego els meus companys d’excursió, és passejar per aquesta ciutat antiga a la recerca d’uns meravellosos jardins i de dues peces d’arquitectura contemporània que ja tenia en el cap “trobar” a la xina abans de sortir de Barcelona: un petit museu fet pel I.M. Pei i un restaurant fet per un equip de joves arquitectes xinesos anomenats TM. Deixo però, per un altre dia, la petita descripció i imatges d’aquests temes, avui només poso un recull d’aquests moments de pausa tranquil·la.

Província de Héběi, 河北: Yújiàcūn, 于家村 i Zhèngdìng, 正定

Aquest cap de setmana l’excursió ha estat propera, cap a la part sud de la província de Héběi, la que rodeja completament les dues grans ciutats “autònomes”, sense província, del nord de la Xina: Beijing, 北京 (la capital moderna, 22 millions de persones en 16.800 km2) i Tiānjīn, 天津(12,3 millions de persones en 11.700 km2, el destinat a ser el port més gran del món mundial –ara és al lloc 4 del rànquing).

Héběi, 河北, vol dir nord del riu (běi hé), és a dir, la província situada al nord “del riu”, el riu Groc, en aquest cas (el Huáng Hé, 黃河), que desemboca al “mar abundant” (Bó Hǎi, 博 海) i, com deia abans, embolcalla totalment la Capital del Nord (Beijing, 北京) … i així podríem seguir trobant relacions ben o mal aplicades… el xinés és complex, molt. El tema és que al cap de deu segons no recordes res del que t’han explicat, o has buscat, o has “llegit”. T’hi podries perdre durant hores en aquest exercici fascinant.

L’excursió al sud, a uns 260 km de Beijing, ve aconsellada per la Lonely Planet… aiaiai! De vegades potser massa generosa en les seves descripcions! Si el nord de la província és destí turístic ben reconegut (Chéngdé, 承德,  refugi d’estiu d’emperadors, la Gran Muralla en totes les seves versions i condicions) el sud, agrícola, molt agrícola, amb el que això implica en aquesta societat oriental, és encara destí turístic només local. La Lonely ens suggereix un poblet de pedra d’amable hospitalitat, Yújiàcūn, 于家村, i una petita ciutat, Zhèngdìng, 正定 (600.000 persones), on encara perviuen Temples i Pagodes de tots els estils, que no han estat cruspides per edificacions properes i puntegen el perfil equilibrat de la ciutat.

El que no explica la Lonely és la sobreexplotació actual d’aquesta zona, que es va menjant literalment les muntanyes, fa corrues de camions carregats de pedres i deixa una pols que va del marró al gris negrós, omplint i colgant tot el que troba al seu pas.

El que tampoc saps és que 15 km rurals és converteixen en una hora llarga, molt llarga, de mini autobús i agulletes a les natges l’endemà. I que l’excursió de cap de setmana ens ha demanat tot un ventall de mitjans de transport. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar…” : bici a wudaokou (dissabte, 07:15h), taxi 1, tren fins a Shijiazhuang (2 hores), taxi 2, caminar per Zhengding, taxi 3 fallit (negociacions no reeixides), taxi 4 fins a Jingxing, nus de comunicacions de la zona, mini bús rural i arribada a Yuciacun (18:00, sopar i dormir). Visita temàtica a Yuciacun (9:00-11:30), cotxe fallit (altre cop en desacord amb preu i condicions per visitar Temples a la Muntanya de Changyian  Shan), mini bús rural de tornada via Jingxing, taxi 5 (altre cop sense resultat satisfactori), autobús de línia per tornar a Shijiazhuang, taxi 6 a l’estació de tren A (sense bitllets de tornada cap a Beijing), taxi 7 cap a l’estació d’autobusos de llarg recorregut (bitllet!!! per a les 17:00h, arribada a Beijing sud a les 20:45), taxi 8 a Wudaokou, bici a casa (diumenge, 22:00h). Total gastat: 610 yuàns per cap (uns 68€), tot inclòs, transport, àpats, entrades, dormir.

Doncs bé, grata experiència, acompanyada d’ulls encuriosits, bones intencions arreu i algun espavilat que intenta negociar amb nosaltres, únics occidentals a la vista. Tot i trobar-ho una mica massa empolsinat, resulta ser un bon “break” a la rutina i la feina que suposa l’estada a Beijing. Aquesta vegada, el xinès que és capaç de parlar l’Anna, amb l’ajuda del que dia a dia va assajant el Ferran, cada cop més ficat en el tema, ens guia pas a pas aquests dos dies.

La ciutat: Zhèngdìng, 正定

… i el poble de la família Yu: Yújiàcūn, 于家村

Lynked Hybrid 北京当代万国城. Beijing (2003-2009)

Conjunt d’edificis construïts per l’arquitecte Steven Holl i considerat per The Council on Tall Buildings and Urban Habitat, a Àsia, un model d’arquitectura residencial “sostenible”. Premi inclòs. Són 221.426 m2 construïts.

Us transcric una auto descripció del projecte:

PROGRAM: 644 apartments, public green space, commercial zones, hotel, cinemateque, kindergarten, Montessori school, underground parking. (CLIENT: Modern Green Development Co., Ltd. Beijing).

 The 220,000 square meter pedestrian-oriented Linked Hybrid complex, sited adjacent to the site of old city wall of Beijing, aims to counter the current privatized urban developments in China by creating a new twenty-first century porous urban space, inviting and open to the public from every side. Filmic urban public space; around, over and through multifaceted spatial layers, as well as the many passages through the project, make the Linked Hybrid an “open city within a city”. The project promotes interactive relations and encourages encounters in the public spaces that vary from commercial, residential, and educational to recreational. The entire complex is a three-dimensional urban space in which buildings on the ground, under the ground and over the ground are fused together.

The ground level offers a number of open passages for all people (residents and visitors) to walk through. These passages ensure a micro-urbanisms of small scale. Shops activate the urban space surrounding the large reflecting pond. On the intermediate level of the lower buildings, public roofs gardens offer tranquil green spaces, and at the top of the eight residential towers private roof gardens are connected to the penthouses. All public functions on the ground level, – including a restaurant, hotel, Montessori school, kindergarten, and cinema – have connections with the green spaces surrounding and penetrating the project. The elevator displaces like a “jump cut” to another series of passages on a higher levels. From the 12th to the 18th floor a multi-functional series of skybridges with a swimming pool, a fitness room, a café, a gallery, auditorium and a mini salon connects the eight residential towers and the hotel tower, and offers spectacular views over the unfolding city. Programmatically this loop aspires to be semi-lattice-like rather than simplistically linear. We hope the public sky-loop and the base-loop will constantly generate random relationships. They will function as social condensers resulting in a special experience of city life to both residents and visitors.

Geo-thermal wells (655 at 100 meters deep) provide Linked Hybrid with cooling in summer and heating in winter, and make it one of the largest green residential projects in the world.

 Alguns comentaris de revistes:

 ’If the architect’s own vision is progressive, can architecture be a vehicle for positive change? (..) Architects like Steven Holl cast their decision to build in China as a way of promoting a connection between East and West. (..) Mr. Holl said, “my position as an architect is to work in the spirit of international civilization and cooperation. You have to make a contribution.”‘
-Robin Pogrebin, New York Times

  “With its eight colourful towers, unusual sky-bridge links, and central diamond-shaped glass structures, Holl’s mixed-use scheme stands out from the skyline’s more severe concrete skyscrapers. Ecological, luxurious, inspirationally designed, with a community feel and great links to the cultural hub of Beijing […] the Linked Hybrid will mark the city’s post-Olympics architectural era – bridging, through design, the East and the West.” Wallpaper, Ellie Stathaki, June 2009

 Jo potser només afegiria un parell de temes.

 Val a dir que el complex fa només un any que s’ha inaugurat. Hi accedeixes d’es d’un únic portal vigilat per un noi armat d’un walkye-talkye que en passar et crida demanant-te ves a saber què. Potser per això, el que a la descripció es valora com “una ciutat oberta a tot el públic, un lloc amb vocació peatonal, proper a l’antiga muralla, construït per propiciar trobades, i fusionar activitats…, etc…” és en aquest moment un espai gairebé buit on de moment s’han llogat molt pocs apartaments (a preus que s’assemblen massa als occidentals) i on, apart d’una cinemateca (amb programació molt francòfona) i una cafeteria-llibreria, no hi he sabut trobar cap altre servei…. temps al temps.

Us prometo que no he fet cap pirueta per apartar gent a l’hora de disparat fotos…

 En el carrer elevat, (al que hi puges per un ascensor “directe”, de planta 1 a planta 20… no hi ha altres botons per pitjar al panell) “tres quarts del mateix”, només ens creuem amb tres nois que feien vigilància (ho sabem pel vestit uniformat) i trobar dues noies fent guàrdia en una potser botiga de no he pogut endevinar què.

Els llargs passadissos són ocupats per alguna butaca de tant en tant, alguna taula i cadires buides a l’espera d’ocupants, un espai lúdic per a nens… un piscina plena d’aigua i pols encara sense acabar, unes grades que demanen públic i conferenciants i una sèrie de fileres de panells expositius.

Un parell de col·leccions de fotografies ens han fet ralentir la marxa. Això i les polifacètiques imatges de la ciutat de Beijing des de 45 metres d’alçada. Una infinita successió de pastilles uniformes d’habitatge i nusos de “carrers” (per no dir carreteres) on fa molt poc encara la muralla de la ciutat protegia els tradicionals Hútongs. Progrés.

La mirada oscil·la entre aquest panorama escenogràfic i la visió picada de la planta baixa enjardinada del complex, un dibuix construït amb vegetació que intenta sobreviure a les condicions climàtiques que pateix la ciutat. 

Uns ànecs contents, sojornen en una caseta a mida… ves a saber si l’Steven Holl en donaria el vist i plau a aquesta construcció “regional”. La bassa que els allotja compleix molt bé la seva funció i reflexa imatges distorsionades i plàstiques del complex. Efectiu treball formal, el de l’arquitecte  que, en temes d’acabats i d’execució, com és habitual aquí a la xina, no ha pogut transmetre el seu ofici.

Delta del Yangtsé (长江三角洲) 2: històries gravades al Língyǐn Sì (灵隐寺)

Quan s’acumulen moltes persones en un lloc, encara que aquest sigui gran i obert, els ulls es concentren, intentant passar entre la munió de gent.  Així, al Temple Lingyin, a Hangzhou, m’he submergit en històries gravades a les parets, a les finestres, baranes i careners. Punts distants o menuts on la gent no hi arriba o en passen de llarg sense aturar-s’hi. No puc estar-me de posar unes quantes fotos. Coqueta com sóc, m’excuso una mica: ni tinc prou angular, ni prou teleobjectiu. La grisor permanent del cel em dona fotos planes. Els meus ulls i records són més rics que el que després conservo a la pantalla, però és el que hi ha!

Bona nit i fins aviat